Últimament l'Església a España s'ha involucrat d'una forma molt més clara en la vida política: s'ha manifestat en contra de que els homosexuals es puguin cassar pel civil (en matrimonis que l'Església no reconeix, per tant, que els importa?), molt més recentment, ha fet d'altres manifestacions en contra del govern de ZP i en favor de l'actual política del Partido Popular. Tot i aixó l'Estat continua finançant-la. Després de veure tot aixó, de veure com aquesta Església sembla haver oblidat la predicació de la pau, l'amor, el perdó... i només es centra en el càstig i la penitència així com amb la repressió de les seves pitjors etapes, em plantejo seriosament les relacions Estat-Església, i he arrivat a la conclussió que el més adequat i coherent amb els valors comuns d'Europa, és treure-li el finançament públic. Si volen crear a Espanya un fort moviment neo-con, que ho intentin, però no amb els diners dels impostos, que ho facin amb el suport dels feligresos mitjançant les donacions i les almoines.
Em declaro a favor de les unions entre homosexuals perquè considero que totes les persones tenen el dret a ser casades amb qui estimin, sense importar si es una parella d'home-home, dona-dona o home-dona. El que importa en un matrimoni és l'amor, la protecció, la seguretat, la confiança, no el génere dels casats.
Em declaro a favor d'unes escoles sense classe de religió perquè crec que els afers religiosos no es deuen tractar a escola, sino a les eslgésies, ja que les classes són per aprendre, per guanyar cultura, per satisfer la necessitat de coneixement; les esglésies són el lloc per les necessitats de l'ànima, per les inquietuds religioses, per l'oració i la penitència. No em posiciono en contra de la religió, però crec que s'ha de donar al Cesar el què és del Cesar i a Déu el què és de Déu i, ara, les escoles, gràcies a Déu, pertanyen al Cesar.
