
Mapa d'Espanya on s'aprecia clarament que les comunitats de parla catalana tenen molts menys funcionaris per habitant que la resta (especialment que aquelles a les que enviem més diners).
L'agenda política està marcada actualment per la reforma del finançament de les comunitats autònomes, una polèmica reforma que ha provocat, un cop més, que les comunitats autònomes formessin bàndols. Per una banda ens trobem amb les comunitats més dinàmiques, urbanes i poblades (que són les perjudicades pel sistema, cas de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la Comunitat de Madrid) i d'altra banda a les més enrederides, rurals, envellides i despoblades, cas d'Extremadura o de les dues Castelles, que són les més beneficiades per l'actual règim.
Abans de centrar-me amb el cas català, voldria remarcar una estranya coincidència que no la considero com a tal: curiosament, les tres comunitats de parla catalana són les més perjudicades, les perjudicades amb majúscules. En aquest grup també ens trobem amb Madrid, però com ja s'ha dit, al comptar amb les seus de moltes de les grans companyies que operen a Espanya, es suposa que la Comunitat de Madrid "paga" coses que no paguen els madrilenys, sinó que les paguem els catalans, valencians, andalusos o castellans, tals com els impostos de companyies com Endesa, que no treuen els seus beneficis de Madrid, sinó de territoris com Catalunya. Per tant, em sembla correcte excloure a Madrid de la llista negra, ara només hi resten València, Balears i Catalunya. I, ja per acabar del tot i parlar de Catalunya, voldria insistir en que, segons les meves informacions, el sou mitjà dels valencians es troba per sota de la mitjana espanyola i encara resulta que han d'aportar més del que reben i el sou mitjà dels balears no és el més alt d'Espanya (és el dels madrilenys) però si que són els ciutadans que tenen la balança més negativa.
I ara, ja pensant més en Catalunya que en la resta, crec que la resposta del poble de Catalunya (tant per part de la classe política com per part de la societat civil) ha estat forta, però no contundent. Resulta que si volem que totes les injustícies sobre el finançament (i sobre unes quantes coses més) es solucionin, hem de ser nosaltres els que lluitem per canviar-ho. Ja s'ha vist que a Espanya, per tal que les coses millorin, hem d'estar els catalans tirant del carro, prenent la iniciativa i sofrint tempestes de mentides, odis i enveges. A altres zones (com a València) tot s'arregla posant una clàusula a l'Estatut dient que també tindran tot allò que les altres comunitats aconsegueixin. A altres terres (com a Madrid) es prefereix atacar amb totes les forces a Catalunya per després, a l'hora de la veritat, posar-se al seu costat i demanar el mateix per als madrilenys. A altres terres (com al País Basc o a Navarra) van fent la seva amb els "seus" "drets històrics" i no diuen res, o critiquen fins i tot, quan altres territoris demanen la meitat del que ells gaudeixen. Tot això per no esmentar aquelles terres on aposten per viure de la "solidaritat" sense fer cap esforç per sortir de l'"enraderiment" econòmic (com a Extremadura, on més del 25% de la població activa són funcionaris) o afavorint unes formes de creixement econòmic insostenibles (com a Múrcia, on per créixer econòmicament construeixen camps de golf i mega-urbanitzacions comptant amb una aigua que no tenen i que la volen prendre unilateralment i amb aires de superioritat a rius que queden a centenars de quilòmetres). A altres terres (com a Andalusia) els governants (i també els ciutadans) van cridant que són pobres però a la vegada els seus dirigents fan promeses i projectes que suposen unes grans despeses i que configuren una important millora del nivell econòmic de les persones que allà viuen, com ara donar 600 € al mes a tothom que estudiï Batxillerat, prometre ajuts per a conseguir una vivenda si cobres menys de 3.000 € al mes i coses per l'estil. Per tot això sembla que els catalans haurem de fer més, perquè si no ho fem ens tornaran a prendre el pèl, i això que ja no ens queden gaires. I amb dir que hem de fer més em refereixo a moltes coses, entre d’altres a que el Partit dels Socialistes de Catalunya no cedeixi com sembla que cedirà davant de Zapatero. El PSC ha de parlar i negociar amb el PSOE, però no pot abaixar-se els pantalons, en ZP ha de saber que és president gràcies als vots aconseguits a Catalunya, gràcies als milers de ciutadans que van anar a votar per continuar canviant moltes coses, coses com ara el finançament. Cal que el president espanyol tingui en compte que, sense Catalunya, els 169 escons del PSOE es queden en 144 i que els 154 del PP són 146, i tot això sense els 10 de Convergència, els 3 d’Esquerra i el diputat d’Iniciativa que dissimula tot el que pot la desaparició de l’espai a l’esquerra del PSOE a Espanya (per sort a Catalunya tenim més pluralitat política). Quan parlo de que cal actuar també em refereixo a fer manifestacions populars demanant un finançament just no només per a Catalunya, sinó per a tota Espanya i també parlo sobre Convergència i Unió i sobre les seves ànsies de protagonisme i de quedar sempre per sobre dels demés i així intentar tornar al Govern. El front comú es necessari i crec que és un bon moment per demostrar moltes coses, com que la millora del país és més important que guanyar unes eleccions.
Suposo que sóc un català emprenyat, però també suposo que en tinc uns quants motius.